CASTELLDEFELS

El cementiri dels jueus

Conte de Pere Bonnín
Eren les onze de la nit passades, quan aquell vellet magre, de faccions
delicades, començà a fer-me l'estranya confidència. L'havia conegut poc temps
abans, quan ambdós ens trobàrem llegint la mateixa placa que hi ha a una de
les travesseres del carrer del Call de Barcelona, prop de la Plaça de Sant
Jaume. Ja no recordo la inscripció d'aquell portal, però no oblidaré mai les
paraules d'aquell avi ni l'esglai que em produïren.

Estàvem asseguts cara a cara a la bodega que hi havia al voltants de
Santa Maria del Mar. Aquesta bodega era coneguda pels estudiants com "Can
Porcell" per la seva decoració amb carasses de porc penjades. Un vi blanc del
Penedès i uns talls de pernil i de formatge acompanyaven el sorprenent relat.

Mentre parlava, el vell, amb ulls vivaratxos, observava les meves
reaccions, sens dubte per saber si continuava o tallava en sec el seu discurs. Me
donà la impressió que no volia passar per boig, ni per incomprès o llunàtic.
Però tenia la necessitat imperiosa de desengavatxar la història per tal de
quedar-se tranquil.

--Encara no sé perquè us ho conto a vós. Potser m'inspireu confiança.
Fins ara no havia gosat dir-ho a ningú --explicà el vell a tall d'introducció. I
continuà:

"Era l'agost de l'any 1945 quan van començar les obres d'anivellació per
a bastir uns edificis destinats a l'esport del tir. Les obres es feien a les terres
ocupades pel Tir Nacional, que estava tocant a la carretera que mena al castell
de Montjuïc. Jo era ajudant de l'aparellador encarregat de les obres. Tenia per
missió vigilar els treballs i avisar de seguida si es presentava algun problema.
Aquesta feina temporera d'estiu m'ajudava a finançar els estudis d'arquitectura
que jo durant l'hivern cursava a la Universitat de Barcelona. Eren temps difícils
aquells. Tots pagàvem les conseqüències de la guerra civil. La misèria, la fam i
la por s'havien estès per Barcelona com una epidèmia de tristor. El nou règim
del general Franco s'havia entestat en reconvertir tots els espanyols en bons
catòlics i millors feixistes. La vida voltava entorn del fanatisme religiós i de
l'autoritarisme militar".

L'avi interromp el seu discurs per a remullar la gorja amb un glopet de
vi. Li atanso el plat de pernil, que rebutja agafant un bocí de formatge.

"El segon dia de les excavacions, aparegueren unes calaveres i ossos
humans. De tot d'una no sabíem què era. Alguns obrers, en veu baixa,
comentaven que podria ser una fossa comuna de gent que havien assassinat
durant la guerra. Però a mida que removien la terra apareixien més tombes
amb restes humanes dintre. No hi havia dubte que es tractava d'un cementiri.

Vaig avisar de seguida l'aparellador. Algú anà a dir-ho al director del Museu
Arqueològic, qui com a comissari d'excavacions era la persona que havia de
decidir si havíem d'aturar o de continuar les obres. El museu era instal·lat a la
mateixa muntanya de Montjuïc, així que el director, crec recordar que li deien
Martín Almagro, no tardà a fer acte de presència i comprovà que les tombes
pertanyien a una necròpolis medieval. Hi havia làpides amb inscripcions
estranyes, que després resultaren ser hebrees. Almagro avisa l'Institut
Municipal d'Història i començaren les investigacions. L'indret de la troballa era
conegut des d'antic com el Fossar dels Jueus. D'allà s'havien recollit temps
enrera diverses pedres tumulàries amb inscripcions hebraiques, que eren
guardades al Museu d'Història. Jo era un jovencell sensible a l'ambient
d'exaltació religiosa fomentada per la jerarquia catòlica. Tot i que els morts no
eren cristians, sinó jueus, me repugnava haver de torbar-los el descans etern.
Així, quan els obrers plegaven de la feina, jo me quedava sol, contemplant les
tombes profanades. Perquè no era altra cosa que una profanació allò que
estaven fent. Gaudia de l'esplèndida panoràmica de la ciutat, del mar i dels
vaixells del port, mentre tot caminant reflexionava sobre la brevetat de la vida
humana i la bestiesa que suposa el fet que moros, jueus, catòlics i protestants
no sapiguem viure en santa germanor i pau de Déu".

El rostre del vell s’il·lumina a mida que va parlant. Li serveixo més vi.
Aprofito la pausa per picar del pernil i oferir-n'hi, car me n'adono que no l'ha
tastat.

--No, gràcies --me'l rebutja. I continua la narració:

"En una de les passejades d'hora foscant, vaig notar la presència d'una
altra persona. Estava asseguda vora una tomba. A l'entrellum semblava una
aparició. El meu cap calent, vaig pensar, veu esperits per tot arreu. Passat el
primer esglai, m'hi acosto. Oh, meravella! Era una noia bellíssima, però trista,
de clara morenor, com la fusta de sàndal. Els seus cabells flotaven en les
onades tendres de l'oratjol marí. Els llavis, rojos com la sang del martiri,
pareixien mormolar una oració. 'Què hi fas aquí, tant tard?', la vaig escometre.
Ella, girant els seus ulls infinitament blaus en vers de mi, respongué: 'Jo sóc
d'aquí'. Vaig insistir: 'Tu ets d'aquí? Com és això, si aquí només hi ha
escombraries i tombes?' Ja estava a punt d'esclafir de riure, quan la mirada
intensa, inexplicable, de la noia me glaçà el cor. Només durà un segon aquella
mirada, però un segon etern. Era freda, gèlida, i m'embolcallava el cos com
una mortalla. Encara avui, després de tants d'anys, la sento i la pressento com
un malson, com una amenaça. La sensació de perill fou brevíssima, perquè a
continuació aquells ulls blaus me miraren amb una tendresa i una escalfor com
mai més no he pogut experimentar en la mirada d'uns ulls blaus. El meu esperit
exultava disposat a donar-se totalment. Me sentia generosa i voluntàriament
esclau d'aquells ulls. Ella, fent senyal que m'assegués al seu costat, a ran de la
fossa, me digué: 'Si tens paciència i ho vols escoltar, t'ho explicaré'".{mospagebreak}

--I no teníeu por?

--No. Estava tranquil, me sentia molt segur, fins i tot satisfet. La idea de
rebre la confidència d'una noia tan formosa i tan estranya m'afalagava.
El vell, abans de seguir, aprofita la meva interrupció per a refrescar la
gola amb un glop de vi. Me fixo que la bodega s'ha buidat de gent. Dues taules
més enllà, un grup d'universitaris intercanvien apunts. Al fons, quatre homes
del barri juguen a cartes. L'avi reprèn el fil.

"La noia m'explicà que el dia cinc d'agost de l'any 1391 esclatà un gran
aldarull al call de Barcelona. Igual que a Sevilla, a Còrdova i a València, un
tropell de gent armada amb garrots, espases i ganivets, enarborant creus fetes
de canyes, atacà l'aljama a crits de 'conversió o mort!' Entre els amotinats hi
havia mariners, estrangers, ciutadans, menestrals i pagesos, gent de tota
condició, també esclaus i dones, que corrien per tot arreu llançant el seu
missatge de destrucció i de crim. Era dissabte, a la matinada. Els jueus
s'aparellaven per celebrar el dia del Senyor, el Sàbat, el dia de descans absolut i
de santificació. La remor de la turbamulta, cada cop més cridanera, els
sorprengué. Confiaven en la protecció que els havia promès el Consell de Cent
a rel de l'avalot contra la jueria de València. La gentalla esfondrava les portes
de les botigues. Hi entrava a robar, destrossar i matar, sense parar esment als
gemecs de les dones ni als plors dels infants. La sang brollava dels cossos i
regalimava de les espases. Rostres esporuguits, marcats per l'horror i la
tragèdia, corrien d'una banda a l'altra perseguits per la ira i l'odi satànic de
l'horda criminal. Botxins i víctimes travelaven sovint amb els cossos
agonitzants de donzelles violades o de venerables ancians, que s'havien
guanyat una mort més digna. Aquí rodola una testa separada del seu cos, allà
una dona agenollada prega per la vida al seu botxí. Aquí uns mariners obren la
caixa del jueu i s'embutxaquen les monedes. Allà unes matrones arrepleguen
brocats i sedes de la botiga que els amos han abandonat per l'eternitat. La
gatzara, els gemecs i els insults eixorden. És el fragor de la destrucció, l'himne
guerrer dels soldats de Crist i de la seva Església. Els jueus clamen: 'Conversió,
conversió!' Però molts d'ells expiren sota l'escopinada del fanatisme interessat.
A poc a poc, amaina la tempesta de sang i ferro. La feredat de la mort
s'imposa. Els jueus més afortunats han aconseguit embarrar-se al Castell Nou,
que així s'anomenava la torre de Cató, de la desapareguda muralla de la ciutat.
Aquesta torre s'aixecava prop de la confluència dels carrers de la Boqueria,
d'Avinyó, dels Banys Nous i del Call. De fet, era la defensa del portal del call.
Quan arribaren les forces del Consell de Cent per reprimir l'aldarull, només
trobaren cendra, cadàvers, destrossa i estols de lladres i d'assassins que no
posaren gens de resistència als representants de la llei. Entre els ressaguers, que
no havien deixat el caminar pel córrer posant a cobro el seu botí, hi havia
alguns castellans, que foren presos. Això permetia als consellers, que no
havien sabut impedir el carnatge, rentar amb la sang d'aquells mesquins la seva
pròpia vergonya i la taca a l'honra i a la bonhomia de la ciutat. De manera que
no desaprofitaren l'ocasió i descarregaren tota la responsabilitat de l'aldarull
damunt l'esquena dels agitadors castellans i forasters. El diumenge passà en
tensa calma. Els jueus no gosaven sortir del Castell Nou, malgrat que el
Consell havia col·locat guaites armades per a guardar-los la casa. El dilluns, el
dia 7 d'agost, data d'oprobi per la Justícia, el Consell de Cent es reuní per tal de
dictar sentència contra els acusats: pena de mort. Era ja la una del migdia quan,
col·locades les milícies de cinquantenes i desenes des de la Plaça del Blat (avui
de l’Àngel) fins al Castell Nou, el públic esperaven l'execució dels
condemnats. Però la nova que només eren castigats els castellans havia arribat
al port, d'on eixí un crit d'indignació que, com onada feréstega, embolicà el cor
de quants de mariners hi havia, sense diferència de classes ni de nacions. Una
munió de gent irritada, que pujava pel carrer de la Mar, irrompé a la plaça del
Blat amb el crit de 'Muira tothom, visca el rei i el poble!'. Desbaratades
fàcilment les milícies, els insurrectes assaltaren el tribunal del veguer, forçaren
les portes de la presó i no només alliberaren els reus castellans, sinó també tots
els altres delinqüents empresonats. L'eufòria dels amotinats arribava al
paroxisme, quan se sentiren veus de 'al Call! al Call!' En oir aquesta remor
fatídica, si algun jueu quedava a lloure, s'amagà immediatament dins el Castell
animant als seus germans a una defensa a la desesperada. La turba, assedegada
de sang, no veient cap jueu, arribà amb mala bava al Castell confiant assaltarlo
a foc i ferro. En veure burlades les macabres intencions, cresqué la fúria i els
revoltosos posaren setge formal a la fortalesa. Com no pogueren cremar les
portes, demanaren ajut a toc de sometent. La ciutat s'inundà de pagesos
disposats a coronar aquella cerimònia d'extermini amb nous actes de
vandalisme i de ruïna. Feia fosca negra quan els pagesos assaltaren la casa del
batlle general, qui, com administrador de les rentes reials, era protector nat dels
jueus. Els camperols s'apoderaren dels llibres i registres de les propietats de la
Corona, els amuntegaren a la plaça de Sant Jaume (abans del rei Jaume I) i
n'encengueren un gran fogueró, pensant així escapolir-se de les càrregues i
tributs que havien de pagar com a masovers".

L'avi pren alè. Demana més vi. N'hi aboco. Comenta que el populatxo
sempre reacciona de la mateixa manera: cremant escriptures i registres. És una
reacció cega contra un sistema de poder que l'estafa, els sotmet i l'explota.
"Essent demà, el dimarts dia 8 d'agost --continua el vell la narració de la
noia--, agermanats ciutadans, mariners i pagesos, sense que hi faltés algun
principal, arremeteren contra el Castell nou proveïts d'escales. Entraren per la
torre sense trobar resistència. Amb furor d’il·luminats, degollaven tots quants
jueus es resistien a demanar el baptisme, deixant una taca inesborrable de crim
i d'infàmia en el nom de Crist i de la seva Església. Perquè quina veritat és
aquella que necessita amenaçar de mort per ser compresa? Quin pastor és
aquell que no sap, no pot o no vol controlar les ovelles i estén la mala llet arreu
del món? Aquestes qüestions em posava la noia i jo no sabia què respondre.
Els assaltants, amb idèntica rapacitat i barbàrie que quan profanaren el dissabte
o quan cremaren l'arxiu reial, saquejaren totes les cambres del Castell i sortiren
carregats de robes i de joiells, tornant a casa satisfets d'un aldarull tan divertit i
productiu. Els mariners es retien també als seus vaixells amb la bossa plena.
Entretant, el temut Consell de Cent romania quiet, tal vegada per temor o per
vergonyosa complicitat. Aquesta inexplicable actitud inflà la gosadia dels
amotinats, els quals arribaren triomfalment al palau del Consell. El corredor
Pere Bas, en nom dels insurrectes, pujà al palau, interrompé les deliberacions
dels cent consellers reunits i els va dir: 'Senyors, plàcia-us que aquestes
imposicions hic ixquen, car molta gent està defora esperant lo bon novell'. La
descarada intenció d’esgarrinxar les nobles bosses cristianes, quan els
amotinats ja havien foradat i destruït el vil patrimoni dels jueus, indignà tant
els consellers, que en pocs dies la ciutat va recobrar l'assossec a conseqüència
de les mides d'ordre públic preses pel Consell. Com el rei d'Aragó, Joan I,
conegué la destrossa del call de Barcelona, prengué gran enuig. No només
castigà amb pena de mort i esquarterament els principals incendiaris, lladres i
assassins del call de Barcelona, sinó també els que havien dirigit els motins de
Lleida i de Mallorca. Tots ells foren sentenciats i executats a Barcelona entre el
14 de desembre de 1391 i el 22 de gener de l'any següent. A més, el rei castigà
les ciutats que havien destruït l'aljama a pagar els tributs que recollia dels
jueus, car no era raó que per una tal bestiesa les arques reials criessin
teranyines".{mospagebreak}

Els ulls burletes de l'avi en dir les darreres paraules mostren els seu
coneixement profund dels interessos que mouen els fils de la Història. La
protecció reial dels jueus tentinejava en una contradicció: d'una banda els
monarques necessitaven els diners dels jueus, cosa que els obligava a
mantenir-los vius i productius; d'altra banda, com a reis cristians, els havien de
combatre, ja que eren tan infidels com els moros. La cremadissa de les aljames
demostrà als jueus que només tenien una alternativa: convertir-se al
cristianisme. Però aquesta conversió, si bé aplacava la ira del fanatisme plebeu,
no satisfeia les arques reials ni de la noblesa, car significava que, una vegada
convertits, els jueus gaudirien dels mateixos drets i pagarien menys tributs,
com els cristians. Per això era necessari fer una distinció entre cristians vells i
cristians nous o jueus conversos. Aquests últims continuarien súbdits de
segona categoria, en part marginats i exposats a la fúria popular per tal de
desviar la vertadera causa dels mals que assotaven el poble. El vell està d'acord
amb aquesta anàlisi. Afegeix que tota la parafernàlia inquisitorial contra els
judaïtzants era la superestructura que servia als interessos de les classes
dominants. L'avi ha llegit Karl Marx i ha viscut un bon tros d'història. Per això
diu també que, si els seguidors de Crist són conseqüents, no han de parar fins
haver extingit la religió i el poble hebreus. Perquè un sol jueu viu i fidel, que
esperi l'arribada del Messies, qüestiona la creença que el Messies realment hagi
vingut. Al cap i a la fi, els cristians admeten que els jueus són el poble escollit.
I en tenen constància històrica, ja que malgrat les persecucions subsisteix. Vist
així, el cristianisme apareix com un importantíssim fenomen sociològic,
semblant al mahometisme, però mai com la religió única vertadera. El vertader
miracle històric és la supervivència dels jueus a les contínues temptatives
cristianes (i musulmanes) d'exterminar-los.

"Els cadàvers dels jueus assassinats --segueix contant l'avi-- foren
amuntegats i transportats en carros al fossar dels jueus pels seus germans
conversos. Eren tants, que no hi havia lloc per a tots. Quan les tombes foren
plenes, els conversos supervivents enterraren els seus familiars massacrats fent
simplement un clot i cobrint els cossos de terra, sense les acostumades pedres
d'aïllament. Així ho vam trobar encara l'any 1945. Les explicacions de la noia
coincidien exactament amb el que jo veia pels meus propis ulls. Aquells foren
els darrers jueus enterrats al cementiri. Els supervivents ja eren conversos i
serien enterrats al cementiri cristià. La noia me digué textualment: 'No eren
dignes de ser enterrats aquí, perquè havien comès apostasia contra la religió
dels seus avantpassats'. Després, segons la noia, cresqué l'herba al cementiri
abandonat, al temps que creixia la taca del crim cristià i de la traïció dels
supervivents jueus. El cementiri fou profanat i espoliat. Amb tots els bens de
l'aljama, passà a ser propietat del rei, ja que els jueus n'eren considerats vassalls
directes. El rei, el 18 de juliol de 1392, va vendre per 2.450 florins els drets que
pogués tenir sobre els cementiris vell i nou de Montjuïc a una societat
integrada pels creditors del monarca. Fent cas omís d'aquesta cessió, Joan I i la
reina Violant trameteren des de Tortosa, el 30 d'octubre de 1393, una lletra
ordenant als oficials reials de Barcelona que el cementiri dels jueus existent a
Montjuïc fos totalment respectat, car aquesta era la voluntat dels seus
antecessors. Els monarques manaren que ningú no gosés extreure'n pedres sota
pena de 500 florins d'or d'Aragó. La reial orde fou proclamada mitjançant
crides per la ciutat de Barcelona i les comarques del Vallès. Com ho sentiren
aquells qui es creien desposseïts dels seus drets legítims, acudiren en recurs i el
rei hagué de dictar nova disposició des de València, el 23 de gener de 1394,
revocant l'orde anterior i restituint la possessió a qui la tingués, permetent-li
disposar de les pedres tumulars tan cobdiciades. Aleshores començà una
vertadera rapinya del cementiri. Els grans blocs dels sepulcres jueus foren
emprats en l'edificació de palaus de la noblesa. Algunes cases del carrer de
Montcada tenen encara la marca hebrea del fossar de Montjuïc. Entre les
ruïnes de l'antic palau reial de Valldaura foren trobades dues llindes amb restes
d'inscripcions hebraiques procedents del cementiri jueu. El palau de la
Generalitat i dels lloctinents, on ara hi ha l'Arxiu de la Corona d'Aragó, mostra
en el mur algun fragment d'inscripcions mortuòries hebrees, igual que l'antic
monestir de la Vall Hebrón. L'ànima jueva, tan perseguida i odiada, quedava
així incrustada dins les institucions més sagrades de la ciutat, on els cristians
vells i els cristians nous arribaren a dissoldre’s, a fondre's de tal manera, que
avui seria difícil destriar-ne els descendents d'uns i altres.{mospagebreak}

Arribat a aquest punt, el vell fa un silenci reflexiu. Beu un glop de vi i es
queda mirant fixament el fons del vas, que sosté amb les dues mans.

"Jo era un jovençà d'Acció Catòlica –el vell continua abstret--, un
fanàtic antisemita seduït per la verborrea oficial del règim, un devot cristià de
missa i comunió diàries, meitat monjo i meitat soldat. Sentia l'estúpid orgull
militar que ens insuflava el règim per tal de desviar l'atenció sobre la
impotència i la misèria que ens envoltava. La llum d'aquella noia, la claredat de
la història que me contava, posaren a la descoberta la meva iniquitat de creient
intolerant. El sentiment de culpa esdevingué compassió i la compassió, desig.
La meva mà tremolosa, plena de dolç sentiment, gosà amoixar-li els cabells.
De sobte, s'encengué dins mi una fúria inexplicable, que ella semblava
compartir. Ens abraçàrem. Ens lliurarem. Ens unírem, com dos troncs que
cremen en una sola flama, com dos torrents d'aigua clamorosa que s'uneixen en
un sol riu, com un home i una dona que s'estimen... Sí, la vaig estimar fins a
l'esgotament, com el riu que corre fins que mor dins la mar, com el foc que
crema fins que només resta la cendra. Només els estels de la nit cobrien els
nostres cossos lassos d'amor. Confusos i llunyans arribaven els murmuris de la
ciutat mig adormida. El rierol platejat de la lluna jugava amb les aigües del
port. 'Digues-me, noia, qui ets i què hi fas aquí?' Foren les meves paraules. 'Sóc
la subconsciència jueva de Barcelona, guardiana de l'esperit semític i
emprenedor dels seus habitants, guarnidora del seu caràcter amb les nobles
virtuts que guarneixen el poble escollit, però també amb els seus defectes, car
els dies estan fets de llum i de fosca. La meva missió és que no es perdi
l'esperit d'aquest fossar i que, finides les excavacions, la profanació comesa
fructifiqui en una germanor dels barcelonins amb el poble jueu; que els
descendents dels jueus apòstates sentin el goig d'abraçar els descendents dels
jueus fidels a la llei de Moisès; que barcelonins inspirats pel Totpoderós ajudin
als seus germans perseguits a construir la pàtria d'Israel, i que un dia no llunyà
Barcelona converteixi en amor l'odi antisemita que brota dels cors podrits pel
fanatisme irredent'. Aquestes foren les seves paraules. La claror del sol ixent i
les veus dels obrers me despertaren. Quin esglai! Me vaig trobar abraçat a un
esquelet besant una horrible calavera! No entenia què havia passat. No
recordava haver ensopegat ni haver caigut dins cap fossa. Llevat de
l'entumiment per dormir a la serena, me sentia perfectament. El meu cos no
presentava cap cop que denunciés una caiguda. Ara bé, no podia treure'm del
cap el somni, perquè, és clar, jo creia que era un somni. Però a mida que
passaven els anys, la imatge de la noia i de la nostra turbulenta nit d'amor se'm
presentava més nítida. Una estranya melangia s'ha apoderat de mi cada vegada
que el sexe m'exigia el seu tribut. No he pogut estimar cap altra dona. Aquella
noia del somni ha estat la primera i la darrera de la meva vida".

El vell rompé a plorar desconsoladament. I encara plora si no s'ha aturat.

© Pere Bonnín 1992